Mostra totes les entrades de sarriasantgervasi

Audiència de turisme: Un comportament indecent per part del Govern municipal

L’Audiència Pública sobre el model turístic, promoguda des de les entitats veïnals i socials de la ciutat, va palesar ahir al vespre un munt de coses. Però, sobretot, que patim un govern municipal de pèssima qualitat democràtica, elitista, i que menysprea, tant com tem, el veïnatge popular de Barcelona.

Ja era greu que l’Alcalde fos absent d’un acte d’aquesta transcendència, manifestament, per devaluar-lo. Però molt pitjor va ser l’escandalosa i grollera manipulació de l’Audiència per part dels organitzadors. Mentre centenars de veïnes i veïns feien cua al carrer durant hores, vigilats per un ampli dispositiu policial, tractant d’accedir a un local d’aforament limitat… un munt de càrrecs municipals, empresaris hotelers, representants del gremi d’apartaments turístics, de plataformes digitals i, singularment, de l’associació d’amfitrions (val a dir, “lobbys”, grans operadors, rendistes… però també gent més senzilla a qui es vol fer creure que el seu interès coincideix amb l’actual model turístic) ocupaven bona part de l’auditori, convocats per l’Ajuntament a les 17 hores.

No es tractava d’una gestió maldestre o incompetent. La voluntat manipuladora era manifesta. El govern municipal volia escenificar, amplificant-lo a través dels mitjans de comunicació, un enfrontament entre sectors del veïnatge que no és real. En el decàleg de mesures proposades per la FAVB -i consensuades amb plataformes, moviments i sindicats- figura en un lloc destacat la necessitat de reconèixer i regular la fórmula de l’acolliment de visitants en el domicili particular. No hi havia contradicció, doncs, entre la necessitat de molta gent de llogar una habitació per arribar a fi de mes i la demanda veïnal de posar fre a l’especulació amb l’habitatge que es produeix amb els apartaments turístics, cada cop més a través d’empreses i agències, i amb la participació creixent del mateix gremi hoteler.

Però l’Ajuntament, en un gest de demagògia inqualificable, volia que aparegués una fractura entre “veïns molestos pels turistes” i “gent que necessita el turisme per viure” -o fins i tot- “sobreviure”. Un govern que mostra aquest desdeny per la democràcia participativa, que manipula i organitza una autèntica provocació, no està a l’alçada del reptes de la ciutat. Amb aquesta maniobra, pretén escapolir-se del debat sobre les propostes de gestió del fenomen turístic que li hem adreçat. El discurs oficial expressat per la Tinent d’alcalde, la senyora Sònia Recasens, es pot resumir així: “Això és un èxit espatarrant… amb algunes molèsties col·laterals que ja s’estan corregint. Circulin, si us plau”.

Mentrestant, la ciutat es va tornant cada cop més desigual, més injusta des d’una òptica social i mediambiental. Manifestament, l’Alcalde que tracta així el veïnatge se sent més còmode al Círculo Ecuestre, on els representants de les grans famílies, diuen al “Xavi” el que convé fer. Nosaltres, indignats, pensem que el govern hauria de demanar disculpes a la ciutadania. I els organitzadors del muntatge d’ahir, començant pel propi Comissionat de Participació, presentar la seva dimissió.

Quant al fons del debat, des del moviment veïnal i com a entitat promotora que ha mantingut sempre en aquest afer una postura propositiva, exigim una resposta punt per punt al decàleg que ahir es va presentar a l’Audiència Pública.

Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona

La lluita pel Parc de l’Oreneta

En aquest últim any la lluita en defensa del Parc de l’Oreneta ha estat la mobilització més important que hi ha hagut a Sarrià. Tot seguit resumiré el desenvolupament de la lluita i després hi faré algunes reflexions personals.

En el blog de la Plataforma, https://plataformadefensemloreneta.wordpress.com/, es pot trobar tota la informació sobre les accions que s’han portat a terme i tots els documents, articles de premsa, imatges, etc.

La Plataforma Defensem el Parc de l’Oreneta

Al juliol del 2014 un grup de veïns es va assabentar que l’Ajuntament havia aprovat inicialment un projecte per construir 30 habitatges de luxe en terreny que forma part del Parc de l’Oreneta. Aquest projecte era el resultat d’un acord entre l’Ajuntament i la promotora Núñez i Navarro. Aquesta empresa cediria dues masies (l’antiga Clínica Ripoll, a Sant Gervasi-Galvany​, i Torre Garcini, al Guinardó), que es destinarien a equipaments públics, i a canvi l’Ajuntament li transferiria una superfície per edificar dins del Parc de l’Oreneta, tocant al carrer Montevideo.

Després de manifestar-nos en contra del projecte en el Plenari del Districte de començaments de juliol, aquest grup va convocar una assemblea al mateix parc. Hi van assistir unes trenta persones, i es va constituir la Plataforma Defensem el Parc de l’Oreneta. De seguida es va començar a demanar firmes d’adhesió a un manifest en què es deia:

Un grup de veïnes i veïns estem decidits a aturar aquest projecte perquè urbanitza i privatitza una part de l’actual Parc de l’Oreneta, que és un espai públic on hi ha una vegetació forestal, què és continuació del Parc Natural de Collserola. Evidentment estem a favor que es guanyin per a ús públic les esmentades masies, però no a qualsevol preu.

També es reivindicaven els següents punts:

1. No a la privatització i urbanització d’una part del Parc del Castell de l’Oreneta. Aquest espai forestal és un patrimoni d’alt valor ecològic de tota la ciutat de Barcelona i volem que se’n garanteixi la seva protecció íntegra.

2. Que es destini a ús públic la Torre Garcini al Guinardó i Can Ripoll a Sant Gervasi-Galvany, d’acord amb les reivindicacions dels veïns, mitjançant un procediment que no perjudiqui els interessos generals de la ciutat.

Per portar endavant l’acord amb Núñez i Navarro, el govern municipal va aprovar inicialment una modificació del Pla General Metropolità (vegeu al blog: l’acord i la proposta de modificació) que es va exposar públicament per fer al·legacions, amb un període que acabava el 12 de setembre.

La Plataforma va redactar unes al·legacions en què es defensaven els dos punts reivindicatius i que es van aprovar en una assemblea veïnal. Com que la Plataforma no tenia entitat jurídica, 46 persones les van entregar a títol individual. Al mateix temps, van presentar al·legacions molt semblants la Plataforma, la FVAB, i els grups municipals del PSC, ICV-Euia, i ERC. La junta de l’Associació de Veïns de Sarrià no es va adherir a la Plataforma i va presentar unes al·legacions en què no es pronunciava de forma clara en contra de la urbanització del Parc.

A la tardor es va estendre molt la lluita amb la presència constant de la Plataforma al carrer en cercaviles, caminades fins al parc… I especialment en molts dels actes de la festa major. A finals de novembre, s’havien adherit a la reivindicació 38 entitats i 3414 persones.

Finalment, el 20 de novembre la Comissió d’Hàbitat Urbà i Medi Ambient de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat de tots els grups la següent proposició:

Instar al govern municipal a portar, en el termini de dos mesos, una solució que garanteixi que l’espai avui edificable del c/ Montevideo 33-53 es qualifiqui amb clau 6 per la preservació com a parc, mantenint la proposta de qualificació del planejament a tràmit pels solars dels carrers Alfons XII 49-51 (Can Ripoll) i del Xiprer 40-42 (Torre Garcini), en la intenció que aquests dos solars en un futur esdevinguin equipaments municipals en la seva totalitat.

És a dir, quan aquest acord es materialitzi, no solament no es construirà a la zona del Parc que toca al carrer Montevideo, sinó que es qualificarà com a parc perquè esdevingui de dret el que ja és de fet. Alhora, Can Ripoll i Torre Garcini seran equipaments municipals d’acord amb les reivindicacions del veïnat.

La Plataforma es va crear precisament per reivindicar aquests punts i per tant aquest acord és una victòria resultat de la mobilització ciutadana.

Fins al dia d’avui, però, encara no s’ha fet realitat i cal mantenir-se vigilant per tal que es porti a terme de tal manera que es preservi sempre l’interès general de la ciutat.

Reflexions per guanyar Barcelona En Comú

Fins aquí la crònica breu del que ha sigut la mobilització de la Plataforma. El que segueix són unes reflexions personals que faig en nom propi, no com a membre de la Plataforma sinó com a adherit a Barcelona En Comú.

1. L’intent d’edificar al Parc de l’Oreneta forma part de la pressió constant que pateix el Parc natural de Collserola des de fa anys. A tota la part de ciutat, des de Pedralbes a Nou Barris, que toca la muntanya hi ha, des de fa anys, intents per fer créixer la ciutat cap amunt.

Un nou govern municipal com el que volem hauria de tenir un criteri clar al respecte, que no pot ser altre que aturar les noves edificacions i planificar amb criteris ecològics la zona de transició entre la ciutat i el parc natural.

2. El cas de l’Oreneta mostra que la gent ha de tenir la confiança que els polítics i els tècnics que negocien amb les promotores privades defensen realment els interessos de la ciutat; i que no hi hagi cap sospita, no solament de corrupció, sinó de feblesa en la negociació. Necessitem honestedat i competència en les persones que portin la gestió urbanística.

3. La participació i la mobilització ciutadanes són fonamentals. Sense mobilització no s’hauria aturat la construcció al Parc. Hi hagi el govern que hi hagi cal que la ciutadania es mantingui atenta.

La direcció actual de l’Associació de Veïns no ha estat al capdavant d’una reivindicació que li pertocava, culminant una trajectòria d’inoperància i sectarisme (per exemple, es va desvincular de la FAVB). Però la lluita de l’Oreneta ha estat un revulsiu, i ha mostrat que s’ha de redreçar l’Associació per a que torni a ser un lloc unitari de participació ciutadana.

4. Quins poden ser els motius de l’ampli suport que ha tingut la mobilització? N’apunto dos:

D’una banda, el caràcter mateix d’allò que es reivindicava: destruir un parc per edificar-hi no té sentit si hi ha altres terrenys alternatius per fer la permuta, com finalment ha reconegut l’equip de govern. En això hi pot estar d’acord gairebé tothom.

De l’altra, que la Plataforma ha intentat actuar amb rigor plantejant el conflicte des del primer moment com una qüestió de ciutat, i no solament com una defensa particularista d’un espai del barri. Sap greu dir-ho, però no ha estat sempre així en els altres barris afectats.

Tot plegat em fa pensar que el projecte d’una Barcelona En Comú pot ser atractiu per a molta gent que està farta de la prepotència dels actuals governants, dels obstacles a la participació ciutadana, de la privatització dels béns públics…

I que val la pena intentar fer les coses d’una altra manera.

Manel Pau

¿Por qué se deja de votar socialista?

La debacle del PSC en las elecciones autonómicas catalanas es un hecho incuestionable: en el 2003, los socialistas obtuvieron 1.031.454 votos, y siete años después han perdido la mitad: tienen 570.000, a 600.000 votos de distancia de la coalición ganadora, CiU. Este hundimiento es, en parte, una manifestación local de un fenómeno global, la gran crisis de la socialdemocracia europea: 23 países de los 27 que forman la UE están gobernados por la derecha.

Los partidos socialdemócratas europeos lograron, sobre todo a lo largo de los dos primeros tercios del siglo XX, importantísimos éxitos en aquellos países en los que pudieron aplicar, durante muchos años, sistemáticas políticas públicas democrático-socialistas: aumento del nivel y calidad de vida del conjunto de la población, eliminación gradual de privilegios e igualdad de oportunidades. Respetaron el sistema productivo capitalista, pero maniobraron para que los objetivos políticos socialistas pudieran regular, en la medida de lo posible, los factores económicos. Obviamente, el apoyo electoral popular a estos partidos era de una gran fidelidad.

Unos claros objetivos políticos socialistas, una potente cultura obrera comunitarista, el comportamiento honesto y ejemplar de las élites políticas socialdemócratas y una coyuntura económica de gran expansión entre 1945 y 1973 hicieron posible la realidad actual de los países escandinavos. Sin embargo, el cambio de coyuntura económica ese último año conllevó un factor de ruptura del consenso en la aplicación de políticas públicas keynesianas, intervencionistas y redistributivas. A partir de la crisis del petróleo, los partidos conservadores desarrollaron un conjunto de políticas para que los costes de las crisis recayesen sobre los sectores populares. El gran gurú de la derecha fue/es un resucitado Friedrich Hayek, y su mejor ideólogo, el filósofo político Robert Nozick: «Toda redistribución es un robo que atenta contra los derechos individuales».

Durante los años 80 y 90 del pasado siglo, el neoliberalismo fue imponiendo gradualmente su creencia en la autorregulación mágica de los mercados y se afirmó, como un mantra, que el Estado no es la solución sino el problema. La socialdemocracia no se renovó política e ideológicamente y actuó a la defensiva, cuando no se pasó con armas y bagajes a la derecha, como el caso del inmenso buñuelo de viento de la Tercera Vía del laborismo británico liderada por Tony Blair (un liberal radical), según la cual a una economía de mercado le corresponde una sociedad de mercado, argumento inadmisible desde planteamientos socialistas.

En un mundo globalizado, en el que los procesos productivos se han transnacionalizado y se han mundializado los mercados financieros, la hegemonía es ejercida por el capital financiero apátrida y depredador… que solo contempla un único objetivo: maximizar las inversiones a costa de lo que sea. Como afirmaba Herbert Marcuse, ¿qué sistema es este que para garantizar su salud lo hace a costa del malestar de las personas? La ofensiva de la derecha ideológica, cultural, económica y política desborda a la socialdemocracia en un mundo que evoluciona de las sociedades industriales a las sociedades posindustriales y donde el peso económico básico pasa del sector secundario al terciario (servicios) y la clase obrera industrial pierde, gradualmente, su anterior gran peso sociológico. Profundas transformaciones económicas estructurales, cambios ideológicos y decisivos cambios culturales. Entre ellos la disminución paulatina de la importancia de la cultura obrera comunitarista y solidaria y su sustitución por subculturas hiper-individualistas, consumistas e insolidarias.

Mientras que la socialdemocracia ha perdido el norte y se limita a ofrecer una buena gestión tecnocrática de las cuotas de poder que gestiona, la derecha conservadora tiene muy claros sus objetivos: defensa de los privilegios, disminución de las rentas del trabajo para mantener o incrementar las rentas del capital, recortes presupuestarios y reducción de los derechos sociales. Como es obvio, el resultado solo puede ser el aumento de la pobreza y de las desigualdades sociales, la precarización, el paro y el debilitamiento y la degradación de los servicios públicos. De ahí que sea tan grotesco oír a políticos que se definen de izquierdas decir que «bajar los impuestos es de izquierdas». Aceptar esa lógica de actuación política sin saber cuáles son tus objetivos finales democrático-socialistas solo puede conducir a la realidad actual de desafección de los votantes europeos con la socialdemocracia: abstención, voto conservador o aumento del voto a opciones de derecha radical populista.

La socialdemocracia no puede pretender combatir la crisis con los criterios y políticas de la derecha. Solo recuperará el apoyo social si defiende a los sectores populares de la desigualdad y la exclusión, reivindica la política como rectora de la economía y planta cara a los poderosos regulando sus desmanes insolidarios y destructores. Como afirma un sabio refrán castellano, el que no sabe a dónde va aparece en cualquier parte.

Joan Antón Mellón.

 

No és només economia!

La crisi econòmica actual sembla estar acabant. Creiem que tots estarem d’acord en el fet que aquesta crisi financera ha estat provocada, principalment, per les desregulacions sofertes a partir dels 80. I si bé aquesta crisi pot estar a punt de superar-se, cal que entenguem que ja no es tracta només de l’economia el que està canviant, sinó que és tota una època nova la que estem iniciant.

Efectivament, la crisi econòmica provocarà canvis, principalment en l’organització empresarial. Sobretot, en termes de concentració i centralització del capital. Però si parlem de canvi d’època, no ens referim a aquesta tendència monopolística.

El sistema capitalista ha triomfat al món, i especialment a occident. De fet, la seva evolució està obtenint els seus principals objectius: 1) individus autònoms que obtinguin per ells mateixos els productes i serveis que necessiten; i 2) aconseguir que el cost marginal per produir s’acosti a zero.

El canvi tecnològic originat per Internet té unes dimensions que encara ara només podem esbossar. Com Subirats apunta: “Internet no és un martell … Si no Alemanya!!” De moment, percebem Internet com una eina més, que ens ajuda a treballar millor i més ràpid. Ara bé, Internet suposa un nou escenari on ens trobem tots (tots aquells que tenim ordinador i la infraestructura necessària). També ha transformat la producció (nosaltres mateixos som alhora consumidors i productors), així com l’accés a certs productes (la propietat ja no és tan important com el seu ús). A més a més, cal tenir en compte que Internet està possibilitant la desintermediació en molts aspectes. Per posar alguns exemples: certs serveis educatius (classes o cursos universitaris) poden ser consumits sense passar pel sedàs de l’Administració Pública, com els MOOC; per fer un viatge ja no cal anar a l’agència; ni per llogar un pis; inclús l’acció ciutadana està transformant-se en una acció connectiva.

La introducció de la robòtica i la Intel·ligència artificial, així com els nous avenços que es vagin aplicant per a millorar la producció, estan aconseguint que els costos de produir es redueixin cada cop més. Els canvis d’accés als productes, la immediatesa de les comunicacions, i l’alça de nous prosumidors (productor i consumidors alhora) transformen, encara més, les relacions econòmiques. Tot això, canvia la percepció que tenim del món, de les relacions amb les coses i amb les altres persones.

Ara bé, què ha canviat en la forma de fer política? Si creiem que la desintermediació és un fet, on queda la representació dels nostres polítics? Els hi deleguem unes funcions concretes cada 4 anys, però, cada dia més, ens veiem capaços de decidir, d’escometre accions polítiques sense l’ajuda d’estructures verticals. És més, la delegació que abans podíem veure per semblança (entre el polític i jo) s’ha esquinçat, o potser no veiem als polítics en un món totalment separat del nostre?

El món occidental sembla haver superat la clivella esquerra-dreta. La política institucional no aporta solucions als nous desafiaments, sinó que es mostra com a part del problema: no s’enfronta al poder econòmic, castiga als pobres i representa només al partit sòlid i monoideològic que el sosté.

No ens han de fer por els interessos econòmics si els ciutadans necessiten una biblioteca o un centre de dia; entenem que les polítiques predistributives són millor que abaixar les prestacions de l’atur; i sobretot, entenem que ja no es tracta només d’escoltar als ciutadans, de representar-los. La política l’hem de fer entre tots, cada un de nosaltres. Cal que posem en comú les idees de tots, i entre tots, aconseguir que siguin efectives.

Marc Vives

Mesa informativa

El pasado sábado 20 de diciembre, los voluntarios de Guanyem Sarria Sant Gervasi instalamos en la plaza Molina una mesa informativa. De esta manera, damos a conocer a la gente del barrio información sobre el proyecto de Guanyem Barcelona para las elecciones al ayuntamiento de la ciudad.

La respuesta fue diversa. Descubrimos a gente entusiasta que se acercaba a dialogar, pero también gente más reacia a nuestra propuesta. Valoramos muy positivamente la experiencia, y entendemos que es vital repetir acciones de este tipo para poder ganar visibilidad, acercarnos a los vecinos y saber cuáles son sus preocupaciones.

PARADETA PLAÇA MOLINA-1  PARADETA PLAÇA MOLINA

El passat dissabte 20 de desembre, els voluntaris de Guanyem Sàrria Sant Gervasi vàrem instal·lar a la plaça Molina una taula informativa. D’aquesta manera, donem a conèixer a la gent del barri informació sobre el projecte de Guanyem Barcelona per a les eleccions a l’ajuntament de la ciutat.

La resposta dels veïns va ser diversa. Vàrem descobrir gent entusiasta que s’apropava a dialogar, i gent més refractària a la nostra proposta. Valorem  molt positivament l’experiència, i entenem que es vital repetir accions d’aquest tipus per poder guanyar visibilitat, apropar-nos als veïns i saber quines son les seves preocupacions.

Xavier Clop

Ja som aquí

Iniciem una nova etapa a @GuanyemSarria. Ara, des d’aquí, mirarem de posar l’accent en aquells problemes que anem detectant als nostres  barris. Volem fer una mirada acurada a la situació actual de Sarrià, Sant Gervasi, Les Planes i Vallvidrera.

El nostre grup és molt extens territorialment, i els problemes i demandes dels nostres veïns són molt diferents. Per aquest motiu tractarem de ser el més plurals possible. És clar que parlarem de temes generals que ens afecten a tots, però també volem posar el nostre focus en els problemes que afecten a petits grups de ciutadans.

Tractarem d’articular les demandes socials més urgents a partir de les enquestes realitzades pels nostres veïns, i pel contacte que mantenim amb associacions i organitzacions socials del nostre territori.

Alhora, aquest blog tractarà d’aprofundir en les diferents sensibilitats que enriqueixen la nostra societat. Mirarem de mostrar nous punts de vista, de denunciar allò que realment ens amoïna com a ciutadans  i de proposar, per què no?, possibles solucions.

Amb tot, pretenem informar sobre els nostres barris, descobrir les problemàtiques que els serveis públics haurien de solucionar i despertar en tots, ni que sigui una mica només, la consciència social capaç de fer una ciutat millor.

Esperem que us sigui d’utilitat. Ens podeu trobar a facebook.com/guanyemsarriasantgervasi  o  @guanyemsarria