La crisi econòmica actual sembla estar acabant. Creiem que tots estarem d’acord en el fet que aquesta crisi financera ha estat provocada, principalment, per les desregulacions sofertes a partir dels 80. I si bé aquesta crisi pot estar a punt de superar-se, cal que entenguem que ja no es tracta només de l’economia el que està canviant, sinó que és tota una època nova la que estem iniciant.

Efectivament, la crisi econòmica provocarà canvis, principalment en l’organització empresarial. Sobretot, en termes de concentració i centralització del capital. Però si parlem de canvi d’època, no ens referim a aquesta tendència monopolística.

El sistema capitalista ha triomfat al món, i especialment a occident. De fet, la seva evolució està obtenint els seus principals objectius: 1) individus autònoms que obtinguin per ells mateixos els productes i serveis que necessiten; i 2) aconseguir que el cost marginal per produir s’acosti a zero.

El canvi tecnològic originat per Internet té unes dimensions que encara ara només podem esbossar. Com Subirats apunta: “Internet no és un martell … Si no Alemanya!!” De moment, percebem Internet com una eina més, que ens ajuda a treballar millor i més ràpid. Ara bé, Internet suposa un nou escenari on ens trobem tots (tots aquells que tenim ordinador i la infraestructura necessària). També ha transformat la producció (nosaltres mateixos som alhora consumidors i productors), així com l’accés a certs productes (la propietat ja no és tan important com el seu ús). A més a més, cal tenir en compte que Internet està possibilitant la desintermediació en molts aspectes. Per posar alguns exemples: certs serveis educatius (classes o cursos universitaris) poden ser consumits sense passar pel sedàs de l’Administració Pública, com els MOOC; per fer un viatge ja no cal anar a l’agència; ni per llogar un pis; inclús l’acció ciutadana està transformant-se en una acció connectiva.

La introducció de la robòtica i la Intel·ligència artificial, així com els nous avenços que es vagin aplicant per a millorar la producció, estan aconseguint que els costos de produir es redueixin cada cop més. Els canvis d’accés als productes, la immediatesa de les comunicacions, i l’alça de nous prosumidors (productor i consumidors alhora) transformen, encara més, les relacions econòmiques. Tot això, canvia la percepció que tenim del món, de les relacions amb les coses i amb les altres persones.

Ara bé, què ha canviat en la forma de fer política? Si creiem que la desintermediació és un fet, on queda la representació dels nostres polítics? Els hi deleguem unes funcions concretes cada 4 anys, però, cada dia més, ens veiem capaços de decidir, d’escometre accions polítiques sense l’ajuda d’estructures verticals. És més, la delegació que abans podíem veure per semblança (entre el polític i jo) s’ha esquinçat, o potser no veiem als polítics en un món totalment separat del nostre?

El món occidental sembla haver superat la clivella esquerra-dreta. La política institucional no aporta solucions als nous desafiaments, sinó que es mostra com a part del problema: no s’enfronta al poder econòmic, castiga als pobres i representa només al partit sòlid i monoideològic que el sosté.

No ens han de fer por els interessos econòmics si els ciutadans necessiten una biblioteca o un centre de dia; entenem que les polítiques predistributives són millor que abaixar les prestacions de l’atur; i sobretot, entenem que ja no es tracta només d’escoltar als ciutadans, de representar-los. La política l’hem de fer entre tots, cada un de nosaltres. Cal que posem en comú les idees de tots, i entre tots, aconseguir que siguin efectives.

Marc Vives