Polítics del barri
Carme Rocamora (CarmeCRS)
“La pobresa invisibilitzada del districte requereix programes de caire social”
Després d’uns mesos com a regidor a Sarrià – Sant Gervasi, Jaume Asens (Barcelona en Comú), ens ha obert les portes de casa seva. La primera imatge, una bicicleta groga i blanca. Ha estat un any força complicat pel tinent d’alcalde de Barcelona. Va ser nomenat regidor del districte i en paral·lel va haver d’agafar la baixa per una malaltia prou important. De fet, encara no està recuperat del tot, però intenta complir tant com pot amb la seva agenda política.
El seu segon cognom, Llodrà, ens descobreix orígens mallorquins. La seva mare va néixer a Manacor però es va traslladar a Barcelona. Asens va créixer a la Bonanova i un cop emancipat va anar a viure al barri de la Ribera, després a l’Eixample. Amb melancolia, explica que un és d’on estiueja i recorda estius preciosos de camp, d’hort a casa dels avis i de mar a l’illa de Mallorca. No descarta anar-hi a viure d’aquí a uns anys i trencar així amb el frenesí barceloní.
Parlant amb ell, veus que això de l’empatia és cosa seva, apresa, sobretot, de la filosofia de la qual es va impregnar a la universitat. Tot i portar-lo al límit, li costa criticar l’oposició. En canvi, d’autocrítica, dosis senceres i molta modèstia. Parla poc de les conquestes que ha aconseguit en la seva marcada trajectòria com a advocat en defensa dels drets humans i els moviments socials.
Quins records tens del barri?
El meu vincle amb el districte és aquella idea de Machado que la infància són records d’un pati de Sevilla amb un llimoner. Recordo els jardins del districte, com el de la Tamarita, frondosos, plens de vegetació desbordant, escenaris on jugàvem i ens explicàvem secrets d’infants. Anys després, llegint a Mercè Rodoreda, vaig reviure aquests records amb les descripcions que ella feia tan bé. És en autores com ella que veig que cal posar en relleu la història literària que té aquest districte. Hi vivien Foix, Brossa, García Màrquez, Montserrat Roig hi estudiava…I un dels meus poetes preferits, Gil de Biedman, era un habitual del bar Pippermint. Molts d’ells s’inspiraven en aquests jardins noucentistes, plens de llocs secrets, aire net, pau i tranquil·litat. Ara que en sóc regidor tinc la sort de redescobrir-ho.
“Cal posar en relleu la història literària que té aquest districte”
La teva educació no va ser convencional
Vaig estudiar al Decroly i al Sant Gregori de Galí, dos referents de l’Escola Moderna que trenquen vells dogmes i motllos pedagògics. Decroly s’inspirava amb Rosseau i defensava que l’escola havia de ser pels infants, i no ells per l’escola. Allà teníem equips que funcionaven com partits polítics i cada tres mesos hi havia eleccions. L’equip que les guanyava, governava l’escola i tenia responsabilitats. Quan fèiem aquestes eleccions teníem l’oportunitat d’exposar les queixes cap al professorat. Si la font estava trencada, reclamàvem que l’arreglessin. Ara que ho veig amb perspectiva m’adono de com era d’important que nens tan petits integréssim tots aquests conceptes. Veig la importància de l’educació com a motor de canvi, de la necessitat de crear ciutadans actius i crítics com remarcava Ferrer i Guàrdia, amic de Decroly. Mentre a la Segona República s’obrien biblioteques, ateneus, i escoles Franco les tancava, assassinava mestres i cremava llibres. Hi pensava fa un parell de setmanes quan vaig anar com a regidor a l’audiència pública per discutir amb nens i nenes de tres col·legis del districte sobre el futur del zoo.
Per què decideixes estudiar Dret i després Filosofia o Polítiques?
Estudio Dret perquè veig que pot ser una eina per combatre les injustícies i defensar els vulnerables, oprimits o perseguits. Però la gent que només estudia dret té el risc de quedar-se amb una visió molt estreta, poc històrica, acrítica, de la realitat. La meva autèntica vocació era la Filosofia. La carrera em va servir per aprendre a dubtar i empatitzar entenent el món a través dels ulls de cada pensador. Va ser un antídot contra el fanatisme i el dogmatisme. Canviar d’opinió i modular els teus judicis, intentar que no siguin categòrics, és molt sa. Polítiques, en canvi, em va servir per aterrar idees filosòfics en el debat polític.
“Estudio Dret perquè veig que pot ser una eina per combatre les injustícies i defensar els vulnerables, oprimits o perseguits”
Quin dia et planteges deixar l’advocacia per passar al front polític?
La meva vida d’advocat transcorre entre comissaries, presons, jutjats i al carrer, perquè els drets humans també es defensen des d’allà. És així com tinc vincle amb tot tipus d’entitats i moviments socials. I és després del 15M que prenem consciència que en un context de crisis és necessari traslladar part de les lluites a les institucions.
Estàs content d’aquest pas?
Estic content amb la irrupció que suposem perquè fa trontollar el mapa hegemònic dels últims 30 anys. I a Barcelona, pensàvem que feia falta un canvi d’agenda política, un pla de rescat per fer la ciutat més prospera i cohesionada. També volíem una forma de fer diferent amb mandats limitats, codis ètics, limitacions de sou…Però governar una ciutat com Barcelona amb 11 regidors no és fàcil. Vam aixecar molta il·lusió i aquest fet ens ha generat molta pressió ambiental. De fet, el nostre principal competidor són les elevades expectatives que ens vam fixar. En aquest districte encara és més difícil tot plegat. Tenim 2 consellers de 19. Es aquí on vam treure pitjors resultats electorals i estem més obligats a buscar consensos.
“El nostre principal competidor són les elevades expectatives que ens vam fixar”
Què és el que menys t’agrada d’aquesta feina?
Una de les coses que més greu em sap és la lluita partidista, que es posin les ambicions o interessos personals per sobre de l’interès general. Hi ha debats deshonestos entre regidors, amb una estratègia de desgast de l’adversari sense miraments. A vegades es diu una cosa al despatx i es fa la contraria al Ple. En canvi, en els districtes hi ha un ambient més sa.
Què en penses de l’oposició política que s’està fent al barri en temes com els carrils bici o l’accés dels gossos als parcs?
L’oposició agafa qualsevol queixa veïnal per utilitzar-la contra el govern però no permetre gossos al Turó Parc era una demanda de l’associació de veïns. Si no l’haguéssim atès, segurament estarien dient el contrari. De fet, crec que Trias en l’anterior mandat no volia gossos al parc.
L’accés dels gossos al Turó Parc, no creus que s’hauria pogut sotmetre a votació popular?
Joan Margarit, que és veí, en un dels seus poemes descrivia fa temps el parc com un espai idíl·lic, noucentista, tranquil… i això ja no és així, s’ha degradat. Crec que cal recuperar el parc pels veïns. Una presència cada cop més gran de gossos destruïxen la vegetació i ho fa incompatible. Però més enllà del que jo pensi, sí que podria ser un tema per sotmetre a les urnes en el futur. Amb els nous mecanismes de participació, els veïns, si recullen un nombre determinat de signatures, poden fer que aquest tema entri en les consultes ciutadanes. En els darrers 30 anys només s’ha fet la consulta de la Diagonal. Volem revertir-ho i fer com les ciutats suïsses. Per això vam aprovar una norma que preveu una setmana de consultes al maig de cada any. Tot i això, sobre el parc es van fer moltes sessions obertes amb els veïns.
Van ser sessions sense massa participació
Això que dius és un dels grans reptes que ens hem fixat, perquè és veritat que existeix el risc de fer una participació edulcorada. Ens hem d’esforçar encara més a fer que la gent participi i obtenir la màxima pluralitat possible. Penso, però, que l’ideal seria que la gent participés en els projectes abans que les mesures es posessin en marxa. Queixar-se després sense haver participat és una mica injust per aquells que sí ho han fet. Sigui com sigui, ara treballarem per dignificar els espais alternatius al Turó Parc que hem fet com a zona d’esbarjo caní.
“Ens hem d’esforçar encara més a fer que la gent participi”
Amb els gossos, la recollida selectiva d’escombraries o bé els carrils bici, us heu trobat amb moltes resistències, potser fruit d’una mala comunicació a l’hora d’explicar els canvis
T’ho reconec. En aquests temes volem apropar-nos a ciutats europees com Paris, Oslo, Amsterdam o Copenhagen però és un gran canvi cultural i hem de millorar la comunicació. Amb el carril bici ja ho hem dit, fins que la xarxa no estigui implementada del tot no es podrà entendre el sentit de certs carrils. Serà llavors el moment per fer balanç. Això sí des d’una perspectiva global, no microlocalista, perquè és una infraestructura de ciutat. A més hi ha gent que vol viure sense contaminació atmosfèrica o no vol bicis a la vorera però alhora no està disposada a assumir cap canvi. El mateix va passar a l’inici amb la recollida selectiva, que creava resistències, però ara és un orgull com està funcionant i diu molt del barri, del seu grau de compromís amb l’espai públic.
La reforma del carrer Balmes, Major de Sarrià, el Mercat de Vallvidrera… Les grans obres del districte no són propostes vostres. Teniu assignatures pendents amb Sarrià – Sant Gervasi?
És cert que hem invertit menys que en altres zones més desfavorides, però la marginació pressupostària cap al districte no ve del nostre mandat, sinó de molt abans. Malgrat això, hem intentat que els projectes iniciats s’acabin i per altra banda en lloc d’apostar per projectes de totxo, hem desenvolupat projectes més socials al districte, com el PIAD, el Radars, els camins escolars… Al districte hi ha pobresa però està molt invisibilitzada, gent gran aïllada i sola que necessita projectes com el de Radars.
Al vostre programa dèieu que Vil·la Urània havia de tenir una gestió completament ciutadana. Al final ha quedat en una gestió on també participa l’administració. Com creieu que ha de ser el model de gestió d’aquest tipus d’espais?
Vil·la Urània ha quedat amb un model de gestió que és el que han decidit les parts implicades, és un projecte bonic de sinergies entre associacions de diferents camps. Tot i això, si volguessin canviar el model, sempre estem oberts. Una de les primeres coses que he fet des que vaig entrar de regidor ha estat reunir-me amb associacions com Casa Orlandai o la Sarrianenca… A totes elles les seguirem escoltant i intentarem buscar la millor gestió que puguin i vulguin tenir. Realment el teixit associatiu del barri és més fort del que molts ens imaginàvem.
Del barri han sortit personalitats amb una marcada trajectòria política, tant de dretes com d’esquerres: Jordi Pujol, Artur Mas, Pasqual Maragall… Quina lectura sociològica en fas?
Crec que té a veure amb què durant èpoques l’esfera política catalana ha procedit de les classes benestants de barris com el de Sarrià. Tenien un accés més fàcil a la cultura i als llocs de poder. Però això ara ha canviat, la prova evident som nosaltres, que quan vam arribar la gent del poder no ens tenia a la seva agenda, no érem de les 100 famílies, érem nous i ens miraven amb recel, com intrusos d’un club selecte on per entrar-hi has de tenir determinats padrins i una determinada carrera política. Nosaltres venim de la societat civil i dels moviments socials.
Acabem així una entrevista on tenim la intenció que els veïns es puguin acostar més al regidor del seu districte i a les explicacions que fa davant mesures que han causat moltes resistències. Esperem que el regidor es trobi bé i que amb la calma que es mereix pugui redescobrir i gaudir un cop més els màgics espais del nostre districte. I esperem, també, que els veïns es puguin sentir seves mesures com les dels carrils bici, la recollida selectiva d’escombraries o bé la preservació dels parcs, tenint en compte que la seva intenció no és cap més que cuidar i estimar la ciutat en la que vivim i en la que viuran les generacions futures. Serà feina dels que les executen fer que les integrem i ens hi sentim còmodes.