Existeix una crisi de seguretat a Barcelona?
Darrerament s’ha parlat molt de la seguretat a Barcelona, algunes vegades amb declaracions molt alarmistes de dirigents polítics, com les nombroses afirmacions forassenyades de Casado o les mentides de Rivera sobre empreses de missatgeria que no volen treballar a la ciutat. Però existeix de veritat una crisi de seguretat a la ciutat? Primer de tot mirem les dades:
1. Evolució dels robatoris amb violència i/o intimidació (gener-juny)
2011 – 7.048
2012 – 8.200
2013 – 7.660
2014 – 6.628
2015 – 5.407
2016 – 4.681
2017 – 5.013
2018 – 5.665
2019 – 7.423
Durant el primer semestre del 2019 els fets delictius han incrementat un 9,3%. Els robatoris amb violència són els delictes que més han crescut (un 31%), i els furts, un 8,3% (furts i robatoris sumen el 90% dels fets delictius de la ciutat). Tenim doncs un repunt de l’activitat delictiva, però no estem pitjor que per exemple els anys 2011-2013 (quan ningú parlava de crisi de seguretat)
Mirem què passa si ens comparem amb altres ciutats, sobretot les del nostre entorn europeu:
2. Índex de seguretat de les ciutats 2019 (les primeres cinc i les ciutats europees que surten a l’índex)
1. Singapur 95.3
2. Copenhaguen 93.6
3. Hong Kong 91.9
4. Tòquio 91.7
5. Wellington 91.5
6. Estocolm 91.3
9. Amsterdam 89.4
13. Zuric 87.8
14. Frankfurt 87.7
17. Brussel·les 86.3
18. Madrid 86.2
19. Barcelona 86.0
21. París 85.2
22. Londres 84.3
29. Milà 82.4
34. Roma 79.8
39. Moscú 75.3
Veiem que no hi ha molta diferència entre les grans ciutats europees, i en tot cas Barcelona està en una millor situació que les altres grans capitals turístiques, com París, Londres o Roma. Sembla que no podem dir que Barcelona és una ciutat insegura.
Però el problema existeix i és similar a totes les grans ciutats. Hi ha unes causes que poden compartir moltes d’elles:
– Increment del turisme (que a totes les ciutats provoca un increment de delictes com furts).
– Increment desigualtats socials i manca d’alternatives a persones amb vulnerabilitat social que poden caure en mans de màfies.
I tenim també causes pròpies de Barcelona:
– Lentitud de la justícia i un canvi en el tractament de la reincidència.
– Manca de presència policial.
Fem una mirada també en dades referents a l’actuació municipal per reduir l’efecte d’aquestes causes:
Quant a l’Ajuntament:
1. Al mandat anterior es va desenvolupar un innovador Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics.
2. Barcelona és la ciutat que més inversió social fa de tot l’Estat des del passat mandat.
3. S’ha treballat per obrir finalment un segon jutjat de judicis ràpids per evitar que els delictes per furt prescriguin abans de ser jutjats.
Quant la Guàrdia Urbana:
4. Hi ha hagut un increment de 600 efectius en el període 2015-2019.
5. També s’han incrementat les hores extres (12 M€ anuals).
6. S’ha posat en marxa la policia de barri a tota la ciutat.
7. Resultat: augment d’un 15% de les detencions per part de la Guàrdia Urbana.
En relació amb els Mossos:
-Cap increment des del 2009 (malgrat les reclamacions de l’Ajuntament). Finalment el conseller Buch ha promès la incorporació de 320 mossos per a aquesta tardor.
I, qui té la competència principal en seguretat a la ciutat?
Les principals competències en seguretat són de la Generalitat de Catalunya a través dels Mossos d’Esquadra. No només les competències, sinó que té els recursos per poder fer investigació. És el que fa falta, detencions quan es cometen els delictes, però també investigació per evitar que se segueixin produint.
Per tant, podem resumir que Barcelona no és una ciutat insegura, com alguns mitjans i partits volen fer creure, però és una gran ciutat turística amb els problemes inherents a totes elles. Problemes que, per solucionar-se, necessiten de la implicació de totes les administracions i de l’aplicació de mesures, no només policials, sinó també socials i jurídiques.
